CANT ESPIRITUAL
Si'l mon ja es tant formós, Senyor, si's mira
am la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podèu dâ en una altra vida?
Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el còs que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Am quins altres sentits me'l farèu veure
aquest cel blau damunt de les montanyes,
i el mar immens, i el sol que per tot brilla?
Dèu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «—Atura-t»
sinó al meteix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturâ a tants moments de cada dia
per fê-ls eterns a dintre del meu cor!...
O es que aquest «fê etern» es ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/323
Aquesta pàgina ha estat validada.
