Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/324

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Fóra l'ombra no més del temps que passa,
i l'ilusió del lluny i de l'aprop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho es tot?

Tant se val! Aquest món, sia como sia,
tant divers, tant extens, tant temporal;
aquesta terra, am tot lo que s'hi cria,
es ma patria, Senyor: i no podria
esser també una patria celestial?
Home só i es humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura
me'n farèu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encare allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tant belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ-ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro hont sou, qui ho sab?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en que s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia-m la mort una major naixença!