Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/37

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ELLA PARLA

 Qu'obri'l jorn els seus ulls de clarô immensa
i jo daré a l'aimat la bona nova.
I qu'es llarga la nit! Quant temps encare
d'apagar-se i encendre-s l'esperança!
Decau i defalleix ell cada estona
i menysprea'l dormir per recordar-me;
prò'l dematí li portarà alegria,
com n'hi duia la tarde, encar qu'incerta,
quan, passant ell dessota ma finestra,
jo hi anava extenent mes mellors robes,
les de colors més vius, per alegrar-lo.
Ell ho veia extranyat... veia... i passava
girant el cap encar tot allunyant-se;
i jo, abocada an el empit llavores,
llençant enfora'l còs fins la cintura,
també'l nava mirant mentres podia,