Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/39

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Era un matí emplujat com pel Febrer.
Deu meu, aquest hivern que mai s'acaba!
I aquesta primavera que no ve!
He trobat els passeigs arrèu fangosos,
sadollats per la pluja de la nit;
els brots tendres brillaven temorosos
al bell damunt del fosc brancatge humid;
i tot d'una, volant a la ventura,
com lleu companya de mon greu afany,
he vist creuar l'espai, balba, insegura,
la primera oreneta d'aquest any.
Jo l'he vista arribar, vola que vola,
fins al balcó del blanc palau discret,
i allí aturar-se arrupideta y sola,
guaitant poruga y tremolant de fred.
Guaitant poruga les desertes planes
del cel desemboirant-se lentament,
anyorant-hi el volar de ses germanes,
qu'ha deixat enderrera incautament.




ELLA

També ha vingut—pobre aucellet,
 tot arraulit,
a mon balcó—cercant redós.
 Mes jo li he dit: