i mira en els altars el Deu de Grecia.
No veus l'Apol·lo aquí d'un antic temple
en la forma d'eix sant, blanca i serena;
i com en els seus peus avui contempla,
mitj-rient, aquest culte d'altra mena?
Veu flors i marbre blanc; sent a tot-hora
perfums en l'aire i notes d'harmonia;
i té la llum del sol que l'acalora,
virolats raigs que'l finestral destria.
La catedral, al sol estarrufada,
triomfadora en colors clars s'ostenta;
i allà en la Sacrestía retirada
l'immensa Notte blanca jau potenta.
Mes quan la negra nit pausada arriba,
damunt les florentines meravelles
s'aixeca una figura pensativa
que porta'l front tot coronat d'estrelles.
Gibelí per qui l'Arno encar murmura
torna-veus d'una lluita sens clemencia,
viatgê extrany de la encontrada obscura.....
Es el trist Dante que ensombreix Florencia.
· · · · · · · · · · · · · · ·
Anem-se'n ja d'aquí, que jo m'anyoro:
a la terra tornèm dels amors nostres,
hont jo retrobi, am l'alè usat qu'adoro,
l'inoblidat caient dels amics rostres;
perquè l'escalf de l'última encaixada
ha covat en ma sang com una pira,
qu'avui s'alça brillant i incendiada,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/51
Aquesta pàgina ha estat validada.
