— Senyor Domingo, jo crech que discutim sense entendrens. Ja veurà a lo que vaig. Ni'l seu fill ni'l meu, estich ben penetrat qu'en cap banda, ni ara ni quan tenían vint anys, han mogut brega de mal gènero; ¿per què? per que nosaltres los hi vàrem ensenyar de modos y hem volgut que'n tinguessin, rès més; ja està dit tot. Quan jo veig aquests joves que cridan l'atenció per lo desvergonyits, per lo desatents, per les seves paraulotes grosseres, pels renechs que barrejan en tota conversa y pels xibarris que fan per tot arreu, penso: a casa seva ò no han tingut temps d'educarlos ò no se n'han cuydat, a pesar de gastarse molts diners en mestres y colegis, ò son gent de bon tuntum que no s'avergonyexen de tenir fills malparlats y ordinaris que els hi bescantan lo bon nom en més de quatre ocasions. Per lo tant, jo crech que si'ls pares los hi fessin entendre que'ls catalans tenim molta anomenada de renegats y de cridayres ¡uy, de cridayres!... sí, tots cridem massa, si sembla que tots patim una marfuga de mal d'orella... si'ls féssim entendre (ja veu, ara
