— Si jo tampoch ho sé; — respon la noya tota confosa, no gosant alsar la veu y mirant fixament lo vano.
— Lo número de la casa'm sembla qu'es aquest; — s'aventura a dir
la mare.
— Aquí tenim lo 24, — exclama resoludament l'ataconador sense alsar lo cap ni rès, y extenent los brassos per donar una puntada a una botina que de boca terrosa reté cautiva sobre'ls genolls per medi del tirapeu.
— Just, lo 24; — y's quedan tots callats: la senyora, sense sapiguer què dir, y'l sabater com si estés tot sol, punxant lo cuyro ab la lena, passanthi després lo ninyol per sobre y per sota, y tant preocupat ab la seva feyna com si brodés al tambor.
— Potser vostè tindrà la bondat de dírnosho; busquem un subgecte... Y ¿què fas tu? — afegeix donant una colzada a la noya, — semblas un enza. Esplícat. —
La noya, molt sofocada, no torna cap resposta, no gosant alsar los ulls del vano, com si s'entretingués contant les brenilles.
— Lo subgecte que cerquem, —
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/128
Aquesta pàgina ha estat revisada.
