— Vintiun y mitx.
— Be, sí, no m'erro may: que mitx ensà, que dos enllà... Vaja, mestressa, ja 1i dich que té una filla com un pom de flors.
— ¡Ay, còm se'n burla aquest senyor!... sinó que, com li deya,'ns han dit que vostè tenía certes proporcions...
— |Je, je! ja l'han ben informada, senyora, y li dich ab tota la boca que si la noya no troba marit en aquesta casa, que fassi'l pensament que no hi està destinada per l'estat del matrimoni. —
Aquí, mare y filla hagueran volgut que'l sostre s'hagués ensorrat de repent y trobarse al mitx del carrer per amagar la vergonya que'ls hi feu la magallada del senyor Joan.
Y'l senyor Joan, fentse'l desentès, continuà:
— Ja se sab, en aqueix món no hi podem ser dues vegades; los pares
qu'aprecían als fills ò filles, volen vèurels acomodats. Hi hà poch que
fer, es un estat que tots hi volen arribar: cada olleta té de tenir la seva tapadoreta; los joves per que son joves, etzetra, (ja m'enten vostè que
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/133
Aquesta pàgina ha estat revisada.
