Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/132

Me'n alegro, y encara que no tingui l'honor de conèxerles (més que per servirles,) ja ho saben, no més tenen que dir: senyor Joan, nos convé tal cosa, y un hom ja sab lo que li pertoca. Rès més.
 — Gracies, — contestà la mare, — sinó qu'una persona'ns ha dit que vostè per coses de la joventut tenía moltes conexenses, y qu'era un senyor tan reservat.
 — Je, je, je!... prou que'n tinch de conexenses; a dintre y a fóra; je, je, je... prou lo día que'm mori se'n parlarà, gràcies a Deu. ¿Que potser li toca massa l'ayre? Víngui, acòstis, sègui aquí vora la taula. A mi m'agrada tot obert. ¿Deu esser la pubilla, la senyora?
 — Si senyor, per servirlo.
 — Vaja, me'n alegro;'ls testos se tenen de semblar a les olles. Y's veu que la té ben reexida.
 — Per ara... gracies a Deu.
  — Es una satisfacció per un pare y una mare.
 — Com ha d'esser...
  — Es ben cert; ells nos fan vells y'ns empenyen. ¿Quants anys tens, noya, vintidós?