Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/137

 — Francisca, per servirlo.
 — Senyora Francisca!... tòquila, qu'ha dit unes quantes parauletes que's podrían escriure. Però, anèm al cas; ¿vostè, còm s'estimaria més la proporció, a la vista ò per medi del retrato?
 — Jo... ¿què't sembla, noya?
 — Si fos pel retrato...
 — Corrent; ja veurà com aviat estarem entesos; fàssi'l favor, dónguimel.
 — ¿Lo meu retrato?
 — Nó, dòna; ,¿que's té de casar vostè?'l de la noya.
 — ¡Lo retrato de la noya! No senyor, ¡la meva filla! Deu me'n guart.
 — Es que, si hi té repugnancia, a casa meva no passan certes coses.
 — Ja ho crech; però, no me'n determino.
 — Fòra, donchs; serà casament a mitja vista. Si cada día'ns hi trobem.
  — ¿Qué fa ara, que me la retrata?
 — Nó, dòna, no's despacienti; apunto les seves entressenyes en aquesta llibreta.
 — Esbórriles, esbórriles dessegui-