Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/142

havía sigut nacional quan era més jove; y'n té'l tall de militar. Nó, aquest no'n farem rès; es un casament de conveniència, no gasta salut, es vellot y té un geni que no's pot sofrir. La seva dòna hi va ser una màrtir ab ell. Si no que míri,'l tinch aquí com per caritat: no l'ensenyo may a ningú.
— Fa be, vaya un homenot; ja'n fa'l posat de rabiós. ¿Encara com no lo desenganya?
— Què li diré jo! devegades surt alguna desesperada... Y després, senyora, es la meva carrera; no puch dir que nó a ningú.
— Ja se ve, però, què vol que li digui...?
— ¡Pubilla, sembla que te'l miras molt a aquest currutaco? ¡je, je, je!-
La noya, molt sofocada, dexa anar la fotografia y'n pren un'altra fingint miràrsel ab igual interès.
— Vaya, senyora Francisqueta,'m sembla que ja som allí hont anem. ¿Què li sembla aqueix del bigoti y patilles? Veyàm, noya, crech que tu'l tens.
— Sí... be... un galan senyor.