matexa seguidesa. La mà no tenía prou vivor per conseguirles y fixarles en aquella carta, en la que jo hi prodigava a dojo totes les tristeses y les alegríes d'un cor enamorat; regalanthi les amoretes y dolsaynes fins a sobrexir y escríureles en los ànguls dels fulls que sobresortían sota'l paper, tal com si hagués volgut omplir de flors al ídol qu'adorava y esténdreli una catifa a ses plantes per que trobés arreu perfums y boniqueses que l'embriaguessen.
Aquell recort que sempre floreix un sol cop, ha granat. La Marieta va passar un día per davant de la meva barraca ab lo seu marit y'ls seus fills; sa mirada distreta's fixà en mi, va parlar al seu marit, qui's girà de sobte brillantli'ls seus ulls ab expressió rencorosa, la que's dulcificà al mateix acte de vèurem. «¡Gracies a Deu!» vaig murmurar; «ni ell t'aborreix, ni ella m'ha olvidat.» Aquesta es ma gloria. La que jo estimo, en sos moments felissos potser
