Vés al contingut

Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/157

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

recorda al pobre esguerrat al qui deu sa ditxa. ¡Quí sab si quan besa'ls seus fills, la meva imatge s'interposa entre sos rostres y arreplega'l suavíssim calor de ses carícies.
Després la he tornada a veure; jo m'amago, y al contemplar aquelles criatures, penso... ¡ay! lo que penso no ho goso a divulgar; y després me dich: «Si aquests infants quedessen orfes de pares, ningú, ningú més tindria dret a ampararlos y volguerlos tant com jo. ¡Còm m'estimaría la Marieta, y qu'hermós y agraciat fora per ella l'esguerrat qu'ampararía'ls seus orfanets!»

* * *


Quan estich sol, visch trobant recompenses y alegríes en la soletat; quan m'arrisco a sortir, llavors lo món omple de fel les ilusions que jo endolsava. En ma pobra barraqueta vareig conèxer la felicitat: allí la conreo, y tots me respectan, — no sé si per que'm necessitan; — al exir d'allí, d'aquella celda de la meva pau, sempre'm perseguexen ab mi-