Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/17

més que pochs modos; ¡ahont s'ha vist aquest descaro! Y vostè,—afegí dirigintse a n'en Carlets qu'estava avergonyit y sufrint per lo que sufriría sa estimada,—fàssi'l favor de no dirli rès més a la noya; que vostès, los joves, no més van per broma y passatemps.—
 Y en Carlets, revingut de la sorpresa, li contestà ab estudiat agrado:
 —Escólti, senyora Pepa.
 —¿Quí li ha dit que'm deya Pepa?—preguntà desseguida ella.
 —La seva noya.
 —¡Carat, quína franquesa gastan! està be; dígui, si es servit, ja l'escolto; com hi hà món, m'agrada! ja li torno a dir.
 —¡Be, què hi hà cap mal? ¿qu'es privat lo seu nom, que no's puga sapiguer?
 —¡Ay, ay! ¡y que'n té de lletra menuda! no farèm rès, per que'm sembla que topa ab un'altra tonta!... Cúyti; si'm té de dir alguna cosa, díguila aviat, que la feyna m'espera a dalt.
 —Dòna, quín gènit té! assosséguis. Y sobre lo que'm deya, jo no penso fer cap mal enrahonant ab la seva filla.