— Alto, Manel, no t'enfadis. Ja ho tinch pastat; l'hereu de casa portarà la bandera.
— Fòra, m'està be, ja he callat.
— Pxist... y, estàs tu?... Derrera del noy hi va tot lo gremi en pes.
— Nada, ja ho has dit. Tanco'l bech: es de la meva satisfacció, en una paraula. ¡Si son uns faranduleros, poca-robes! Nèt: tot lo capital, totes les dobles de quatre les tenen a la llengua y en lloch més. Si te'ls escoltas, t'arriban a embafar y a ferte aborrir la moneda, per que'ls diners los hi surten pels ulls, que no saben què ferne ni cóm esmersarlos, y tenen accions de per tot arreu: per capritxo, per que s'allisin. ¿Estàs al cas, Verdura? ¡y't dich, noy, qu'estan fent uns calibrios per no tancarse al hospici!...
— No t'allarguis més; ja sé qui son. Capitals y pensions, tot ho cobran ab mentides. ¿Es axó lo que volías dir?... Vaja, ara enrahonèm
tots dos...: Tens una filla, Manel, que, a casa, la dòna y jo n'estem emprendats. Càlla, déxam dir, per que es maca, ben criada y't dich qu'es
la flor del ram. No'n corren de noyes
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/288
Aquesta pàgina ha estat revisada.
