Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/39

— Y està clar que'n té de principis; — respongué ab molta satisfacció la senyora Pepa; — com que no més se tracta ab gent de bras alt...
— ¿Volste jugar qu'aquest ramillete al menos li costa... vuyt pessetes?
— Vuyt y un ral, — respongué desseguida la senyora Pepa. — ¡Quín home! Ab tot vol entendre. ¿Que't pensas qu'es pasta de carquinyoli?
— Pot ser sí que val més; però jo aviat ho tinch contat; axò ho deuen vendre a pes, y al menos, al menos fa...
— Set argensos, si ho pesan ab canastró! Sembla mentida que tingas tan poca solta.
— Miri, mare, — exclamà la Pepeta ensenyant una targeta que hi havía en lo plat.
— Vès lo que diu; potser es una dècima que m'envia per donarme'ls bons díes. —
La senyora Pepa, dirigint una mirada molt seria al seu marit, lo reprengué ab aquella vivesa que tenía acostumada.
— No obras la boca que no digas un disbarat. ¡Vèt aquí la dècima!...