Avuy, nòti be lo que vaig a dir: avuy tenim uns cafès que ni a Madrid ni a París los tenen tan bons. Miralls que s'hi pot mirar una fatxada d'edifici; sofàs de vellut, quinqués de bronze, cadires de Viena, diaris de la capital, de Madrid y altres provincies, y del extranger. Pianos de cua, pianistes de nombradía... y tot, tot per un ral. Fàsses càrrech de tot axò, y ab una paraula tindrem resoltes les diferencies. ¿Aquexos temps son aquells y'ls luxós d'ara los d'allavors? Lloguers, begudes, mobles, no han crescut un cent per cent? Ergo...
— Ja ho veurà, senyor Ricanyo; parlèm a pams, que jo no soch desconsiderat. Quan varen treure les escalfetes no'm vaig quexar; ara jo no n'he demanat de pianos ni de pianistes; ja'n sento prou de catanclins ab los pianos del vehinat. Y tant luxo, tant luxo no sé tampoch si'm convida per pendre ab més gust lo cafè. Que suprimexin gastos supèrfuls; però, escatifenyarme un
didalet de rom, sembla que m'hajan tret lo bergancí; no m'hi sé avenir, senyor Ricanyo;'m vé a remà, y si no
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/79
Aquesta pàgina ha estat revisada.
