aquelles fesomíes tan exquisides que eran l'adorno del local y'l recreo de la vista... |míri que n'eran de guapes aquelles cares!
— ¡Si n'eran!... Vostè, sense pensar, ve ab mi. ¿Vol que li digui? Donchs, encara no fa tres mesos que vaig anar a vèureles; les conservan en un salonet. Rès, me va donar la
capritxada: vaig volguer tornar a divertir la vista.
— Es lo que tenen les pintures de mèrit; que'ls anys no hi passan y sempre tenen joventut y bon veure.
— Que sí senyor. Es una veritat que no té encaro la que vostè ha dit.
— Déxim continuar; vostè, donchs, recorda tot allò, aquell moblatge, aquell servey...
— Sí senyor, y també'm recordo del piano de cua y del senyor Pau, lo pianista (que Deu l'haja perdonat,) de la sinfonía de la Semíramis, y dels licors que servían, millors que
els d'ara, y de tot me recordo y de lo que vol dir.
— Apuntèm datos, senyor Domingo: y ab tot allò,'l cafè ja valía un ral. Tíngui present aquexa idea.
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/78
Aquesta pàgina ha estat revisada.
