m'escoltavan atentament. Luego tornava a examinar mon treball, senyalantme aquelles lletres majúscules que creya que no eran fetes meves; jo perfidiejava en que ningú m'hi havía tocat rès, y gayre be'm ressentía que posés en dubte la meva habilitat. La mare intervenía amorosament y dirigintse al pare li deya:
—Vaja, no'l fasses enfadar; pot ser sí qu'ho ha fet tot ell.—
Y desseguida'm feyan portar l'armilla y'm donavan quartos per anar
a comprar ensiamades y mató per esmorzar.
Al sortir al carrer, me quedava sorprès veyent treballar a tothom
com si tal cosa passés, en aquell día que pera mi era'l més distingit del any, y'm semblava que tots l'havían de celebrar, donchs que jo'l trobava molt diferent dels altres.
Sempre havía cregut, y fins ara potser no n'estich ben desprès, que lo día del nostre sant (y ho fa sens dubte que'l meu no s'ha celebrat en ma vida) es un día tan especial, qu'en rès s'ha de semblar als demés del any. Se m'afigurava, llavors, que s'havía de sentir una lley de satisfac-
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/148
Aquesta pàgina ha estat validada.
