Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/164

preciosos. Los demés dibuxos del seu rostre—que dibuxos eran la boca y la línea graciosa del seu nas—eran també altres armoníes de la seva bellesa.
Tinch d'advertir, per que no ho havía dit encara, qu'aquesta senyora estava sentada prop meu, y al devant nostre, un jove que tot seguit vaig compendre qu'havía quedat algo més qu'admirat de la bellesa de la desconeguda. Com en lo tramvía, generalment, no més se conversa ab los coneguts, lo qui no n'hi troba se entreté mirant als altres passatgers ò distrayentse per fòra, del modo que millor li apar.
Ja desde qu'arribà la dama, observant, observant, aquell jove'm va fer admetlla. Se la mirava sovint ab calmosa insistencia y ab certa tristesa, potser. Ella movía'ls ulls fixantlos per tot ab indiferencia, y quan tombava'l cap en direcció al jove descansava ràpidament y com al acàs la mirada en ell. Jo, entre mi, deya: aquestes son les bones; les demés son floreos; aquexes valen, son verdaderes paràboles que totes se dirigexen al mateix indret.