Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/244

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


una rojor a les galtes que ni clavells encesos, ab aquell respirar cuytós, nos miravam l'un a l'altra com dientnos: ¡ara'ns tenim de dexar, ara se atura l'orquesta!... aquexos músichs deuen ser forasters y no hi entenen ab l'amor!

II


 Axís com era tan ben vist de les minyones, les seves mestresses m'havían pres de tema.
 —Míri, carboner,—me deya alguna;—quan vinga la criada, fàssi'l favor de no entretenirla.
 —Senyora, no hi té cap culpa ella, pobra xicota; y un servidor de vostè, tampoch; per que no m'agrada que s'enduguin cap brasa fumosa, y la trío; l'amo m'ho té manat, y al mateix temps, per no pesar palets en lloch de carbó; vull dir, qu'encara es pel seu profit si les entretinch.—
 Com feya un posat tan sèrio, al donar les meves descarregades, les senyores no sabían si pèndresho per bulla ò de debò; n'hi havía que no estavan per camàndules y'm deyan: