Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/249

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


aburrir a l'escudella. Després, menuts d'emes, les cames de davant, vaja; però, jo de cada tres ne feya un còs y n'exía una lletra. Lo mestre s'hi cremava:
 — Home ja'n farà de minúscules, no's precipiti.
 — ¡Què minúscules! axò es una lletra que la pot fer clavar en un cubert de plata. — Y ell se'n reya...
 A lo que anava era à sapiguer aviat de llegir per enterarme d'aquexes converses a la callada que portan los diaris. Un home ab lletra, vagi hont vagi, sempre pot dur lo company a la butxaca. Y axò es un avens que pot estalviar moltes rahons.
 Oh, ja'n vareig tenir de penetració al dexar les minyones pels estudis! Era l'únich encontra que'ls hi podía posar per davant.
 Quan, al cap de mitx any, vaig veure que ja sabía posar mots, me semblava qiie m'havía tornat criatura y que rompía a enrahonar d'un altre estil sense fer mal de cap a ningú. ¿Y la firma, la meva?... ¡Quan me la vaig veure de rejas a fuera del cartipàs!... «Míra còm se la campa! —'m deya; — té, ja camina sola.» Y vínga