servidora ni'l meu senyor no'ns atrvim pas a trepitjarlo. ¡Si té de ser una conciencia posar la sola de les sabates aquí damunt! Ja s'hi debía menjar la vista brodantlo: no n'hi hà poques d'entrades y exides d'agulla, ja li asseguro!
Al demés, si no li deya, vostè no sabría per què he vingut a donar aqueix pas; (vostè deu pensar: quína senyora més xarrayre!), però míri, diuen qu'es lo mal de totes: totes som critiquejades per la matexa flaca. Axò ray! d'altres no'n diguin; aquesta sí que no es falta, per mi; més aviat es un adorno; ¿què'n fa d'una persona surruda? Míri,'l meu senyor de vegades m'ho diu: «sembla que t'hagin tombat lo cadell; un cop se t'escorre l'amohinadora (vol dir la llengua), ni qu'anés devallada avall, que no hi valen trabes ni socos pera aguantarla: tot ho arrabassa.» «¿Y donchs,—li salto jo,—que pensas que seré tan saturna com tu, que ni ab empastres de diacalon te poden fer sortir les paraules?» ¡Ja se'n pot riure ja, senyora! Oh, y vàlgam aquest geni, sinó a casa nostra's pas-
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/261
Aquesta pàgina ha estat revisada.
