Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/101

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


de molt grosses. Allò de guanyar en un dia mils i mils duros, mal que els hagués de perdre l'endemà, l'engrescava de debò, encaixava admirablement amb sa imaginació borbollosa, amb la inquietud vibrant de son esperit, amb l'especial encís que per a ell tenia la lluita, i »amb la confiança cega que un vanitós com ell té en si mateix. Així, quan jo batallava per enfrenar-lo fent-li veure que aquella embriaguesa bursàtil no podia durar, i que, a la fi, qui més hagués begut, més aviat i més fort rebentaria, es reia de les meves pors, em confessava que ell ja s'havia dit, com en Prim, —O faixa o caixa—, i acabava assegurant-me que jo el veuria milionari. Però va arribar el crac, va trobar-se amb els dits ajupits com tanta gent, i aquesta ferida d'amor propi, pel que es veu, me'l degué treure de casa, perquè no hi va tomar a posar els peus.
 Ja feia dos anys que ni el veia ni en sabia gran cosa, quan una tarda de juny esplèndida i regalada, tot passejant pel Parc amb l'amic Armengol, a qui no havia vist de dies per haver estat un xic malalt, vaig recordar-me del gran venjador pres a la trista Ciutadella que Barcelona va arrasar, un dia, per fer-hi aquells jardins.
 —A propòsit, home! —saltà el meu amic. — ¿No em deies, dies enrera, que no havies vist més en Bandereta ni en sabies res? Doncs jo te'n puc donar notícies, i de ben bona tinta!
 —Que potser l'has vist, tu?
 —A ell no: a ella. Per cert que ¿saps que l'havia vista, de núvia, estranya, però fresqueta, roja, passa-