Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/102

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


dora? Doncs a l'entrar al meu despatx, l'altre dia, semblava una vella: no la vaig conèixer. Quan es va asseure a la butaca amb la mantellina aplacada a l'oval de la cara, deixant entreveure tan sols com dues cintes de cabells negríssims a banda i banda de front, i amb el seu fill dret al costat, tot esblanqueït i esprimatxadet de cos i de faccions... ni treta d'un retaule.—
 D'Armengol ja no parlava en broma, sinó molt seriosament. — Pobra dona!—vaig fer jo.—Deu ésser una màrtir.
  —Ni més ni menos. Escolta, ha dona venia a trobar l'advocat. Al revelar-me qui era i manifestar-me jo estranyat que no acudís a tu, que ets el conseller del seu marit, eixugant-se unes llàgrimes amb el mocador, que duia ja prou mullat a les mans, va declarar-me, somicant, els seus motius, que eren d'haver d'anar contra el tal marit i creure que, per lo mateix, tu no acceptaries...
 —Com! un divorci?
 —Per a això venia.
 —Valga'm Déu de Daniel! Ara sí que...
 —Oh, sí! ara sí que bo veig: és boig, és boig! ¡Quantes vegades, escoltant aquella dona, em vaig recordar d'en Giberga amb reverència, quasi amb admiració! Es veu, noi, que aquell metget té bon cop d'ull.
 —Doncs què ha fet, ara? quina n'ha feta? — vaig exclamar referint-me a en Daniel.
 —Oh! que està a les acaballes! que l'hauran de tancar aviat: no hi ha més! Per això vaig desaconse-