Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/103

llar un plet, que l'acabaria de precipitar, i vaig predicar paciència i abnegació, posant-nos a veure venir.
 —És clar!—vaig fer jo, alegrant-me'n per caritat.
 —Oh! però el que deurà patir, aquella dona! Imagina't que a mi m'ha confessat que, havent-se casat plena de temors, la nit mateixa de nuvis, però quan ja la cosa no tenia remei, els tals temors es van convertir ja en realitats terribles. «Aleshores— em deia ella— ja em vaig veure perduda: vaig passar la nit plorant.» Segons ella, sembla que, notant-li una gran excitació per la befa que li havien jugat les germanes aquell matí, va provar de calmar-lo amb tendreses i consells, ensajant així el plan que la noia s'havia fet per amorosir aquell caràcter; el plan en el qual fundava totes les esperances que la van resoldre a obeir son pare. Però vet aquí que en Daniel, amb aquell urc de sempre i cego d'ira, prenent els precs de la pobra núvia per conats vergonyants de dominació, va sortir de fogó de tal manera, que va acabar pegant-li una bufetada formidable. La pobra xicota, davant d'un desengany tan tremendo, va quedar-se esglaiada per sempre més. «No em vaig veure sinó amb tres camins—va dir-me: —matar-lo, matarme o aguantar; i vaig preferir l'últim, encomanant-me a la protecció de la Verge.»
 — Ja entenc — vaig dir jo; — perquè, si se'n toma amb son pare, fa a aquest víctima de les ires del boig.
 — I, si bé ho mires, la Fura s'ho ben mereixia. Hala! els que teniu filles, no els olvideu mai, aquests exemples.