Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/108

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


senciat aquells drames de nit... (sembla increïble: eh?)... doncs sospiten d'ella; els menos mal previnguts segueixen sostenint el que sempre han sostingut a despit de la veritat: que en Serrallonga beu. Ningú no diu que sigui boig, fora dels dos metges que ja van sostenir també que ho era son pare. Els altres, començant pel vell Giberga i acabant per l'últim que el va visitar, són del parer contrari: no donen a la cosa sinó una importància passatgera. La Carolina, la geperuda, diu que diu que son germà porta un veneno al cos, i ja et pots figurar a qui deu penjar el delicte.
 — I l'Adela? —vaig fer jo.
 — Suposo que deu dir el mateix... si se n'ocupa. Perquè no sé si saps que, havent tirat la capa al toro, l'Adela ara viu aquí amistançada amb en Pons, l'avocat que els va dur el plet a primera instància.
 — Ah, diantre!... Quina família!... Però i ¿de què viuen, amb en Pons?
 — Ah! de lo d'ella. Ell no fa res, i diu que es passeja tan maco.
 — Alça, Pilili!. Doncs, i la Carolina?... que també viu amb ells?
 — No: ella segueix allà dalt amb l'antiga criada que els servia, l'única que sap aguantar les seves renoqueries i fa la caritat de cuidar-la. —
 Aquí enfilàvem el passeig de Colom, i, poc després d'una lleugera digressió entusiàstica sobre la temperatura deliciosa que feia en aquella hora crepuscular de la tarda entremig de les palmeres i la fresca sala-