Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/111

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Una gran cridòria, acompanyada de corredisses que provenien d'un escamot de gent apilat al mig del passeig, trencà la paraula a l'Armengol. Vam córrer a veure què era, sortejant el perill d'entrebancar-nos amb els pillets que, com conills del cau, s'escapaven per les escletxes dels grans, tots arruixats i baladrers.
 —Què hi ha? què hi ha?
 —Ca! un boig —deia, somrient, qui es dignava contestar-nos.
 El cor em va fer el salt que en aquella ocasió es comprèn que em fes. La gatzara que aquella gent movia ¿no era exemple palpable del fonament de les meves queixes? Segurament per això és que l'Armengol i jo vam posar tant de petge a traspassar la massa compacta d'aquella multitud enjogassada que ens malmetia a empentes i cops de colze.
 Ni mai que ho haguéssim fet! Més ben dit: ¡beneït siga Déu, si a ell vam deure aquella inspiració! Al mig del rotllo hi havia un home desencaixat de cara, tot pàl·lid, molt alt, barbut, roig de pèl i grenyós, que, mig espellissat, sense corbata, un barret de palla abonyegat al cap i enlairada al cel la mirada, una mirada esmorteïda, mat com el mateix color de son rostre, aixecava una porra en l'aire, pronunciava mots incoherents interpel·lant algun fantasma que no vèiem, i, de sobte, flist-flast!, repartia garrotada a dreta i esquerra, aixecant la gran cridòria, fent xiular l'aire mateix. La multitud celebrava llavors amb rialla imbècil i escandalosa la traça amb