com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. ¡Quantes vegades no m'he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fóssim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?
—Home, bome! quina era, la nostra intenció?
—Ah! aquí anava. Vull dir que, amb intenció o sense, però sempre amb una imprevisió cruel, començant pels de la família i acabant pel darrer xaval de carrer, la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos fossars de carn viva que en diem manicomis el noranta per cent dels que hi pateixen. I això és horrorós, Armengol! Aquí tens, per exemple, en el nostre cas, el comportament de les germanes, el d'en Giberga...
—Les germanes!... Que no ho veus? ¡si són tan boges com ell!
—¡La maldat es pot confondre tan fàcilment amb la bogeria, quan no es mira prim!... I en Giberga, si és un esperit despert, si coneix la freno-patologia com suposa, si no nega la influència que sobre la raó han de tenir, com tenen, les emocions, les causes morals... ¿com, com m'explicarà honradament la seva conducta? ¿A què dictàmens ni converses que havien de fomentar el progrés del mal?
— Però, home!, ell ha parlat en to científic. ¿Que et negaràs tu a dar el teu parer sobre una qüestió de dret, a fi que la part que no té raó no es quedi arruïnada? Sempre has estat sentimental; però, francament, avui t'hi trob... —
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/110
Aquesta pàgina ha estat validada.
