lesió qualsevol al cervell?... Doncs ¿per què han de preguntar, ara, de què ha mort en Serrallonga, i han d'anar buscant, com jo mateix, la causa en un altre ordre de malalties?
—Just, just: jo també t'anava a preguntar de què havia mort.
—Oh, sí, tots! si tots fem el mateix!—
I aquí vàrem callar, i, mig ensopint-me amb el remoreig del cotxe, tot dant voltes a l'explicació d'aquell misteri, vaig pensar. ... Però ¿que ho sé, jo, què em deia ni què pensava? ¡La sort desgraciada de l'infeliç que anàvem a enterrar pesava sobre el meu cor! La iniqua conducta de ses germanes envers la vídua m'havia acabat de contorbar.
Ja érem més amunt dels Josepets quan se'ns van avançar tres cotxes, dintre un dels quals l'Armengol reconegué el fillet del difunt al costat d'un minyó, roig de cara i endolat, que era ben bé en Ramon Argila, germà de la Salomè.
—Allí dins deu anar-hi la viuda amb son pare —va dir el meu amic. I va dar al cotxer, que es prenia massa amb calma la pujada, l'ordre d'apressar-se.
Tot aquell carrer llarguíssim, de casetes baixes i, perfumat de jardins i amb grans bretxes obertes sobre el mogut panorama dels poblats turons de Vallcarca, que unes hores m'extasia i d'altres m'entristeix, va desfilar als meus ulls com una cosa morta, més aviat enfadosa que interessant.
Per fi, arribant als tres camins, vam emprendre el solitari de la dreta, embolcallats els quatre cotxes
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/117
Aquesta pàgina ha estat validada.
