Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/118

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


en el mateix núvol de pols, i quinze minuts després paràvem davant d'un reixat tapat fins a gran altura, sever com el d'un cementiri. Per ell vam entrar al cap d'un minut, trotant per un ample caminal cobert de grans arbres, desenrotllat en corba i fent baixada cap a la dreta, fins al peu del gran jardí anglès que precedia l'establiment.
 Ni pel caminal ni pel jardí no es veia ànima vivent, i, quan vam baixar dels cotxes la vintena de persones que duien, no vam sentir altra remor que la d'un brollador de doll bastant gruixut i la del xerrateig dels ocells ajocats pels arbres. El mateix establiment, una d'aqueixes construccions aplatades, interminables, simètriques, amb la capella enlairant-se al mig, el departament d'homes a una banda, el de dones a l'altra amb igual nombre de reixes i balcons i portes, sense que ningú hi guaités ni que ni una veu s'escapés de ses escletxes, era d'una fredor que em travessava els ossos.
 L'Armengol va presentar-me al menut i a la vídua; i aquesta, en sentir el meu nom i aixecar els ulls per mirar-me, corpresa, sens dubte, d'algun record afectuós, va rompre a plorar amargament, llançant-se als braços de sa germana gran, única altra dona que venia amb la comitiva. Son pare, son germà, van atansar-s'hi amorosos; i nosaltres, per no lligar amb la nostra presència aquella expansió santa, vam desaparèixer pels jardins. Bona estona vam estar rodant, sense brúixola ni esma de parlar, en mig d'aquelles soledats de cementiri, a què daven major caràcter