Farà uns cinc anys que els veïns del carrer de la Canuda veieren obrir la botiga de planxadora de l'Anneta.
A fora unes senzilles ventalles de color de cendra i vidres molt nets, i penjant damunt d'elles, com bacines de barber, aquella mostra ovalada de fusta que té pintats, amb mala perspectiva, una planxa i ferros d'acanalar, no tenia la botiga res per a cridar l'atenció. La gent que prenia la vorera hi passava de llarg sense adonar-se de semblant obrador, com el vent no fes grinyolar la mostra sobre els caps. I, en semblants ocasions, encara en fugia per por d'algun tostorro. Ni el veïnat dels pisos no hauria sabut l'existència de la planxadora si aquesta no s'hagués dat bona manya a fer passar anuncis pel sereno. Els únics veïns que es fixaren en la nova botiga foren les botigueres de l'entorn.
—Qui deu ser? Qui serà? —Totes aquelles dones de porteta hi engegaren la quitxalla per esbrinar-ho.
I aquell dia es veié la planxadora espiada a certes hores per uns capets rossos que se li encastaven
