Començant per la marquesa, no foren pocs els qui estranyaren l'elecció de la planxadora. «¡Ella, tan polida, tan senyoreta, casar-se amb un carnisser! Per bon minyó que fos, en Llorenç tenia un ofici massa grosser per a escaure a una noia d'aquelles bones qualitats.» Però l'Anneta havia respost a tot-hom que cap treball legítim porta deshonor, i que no trobava grosser cap ofici exercit amb intel·ligència i dignitat. «El que en Llorenç tallava ho menjava la marquesa i fins el mateix rei. En Llorenç ni tan sols havia de fer la feina repugnant de l'escorxador: tota sa missió es reduïa a tallar ben bé els filets, les costelletes, les llonzes, i a omplir la balança per a buidarla dins el cistell de les cuineres i els mossos de fonda que acudien a la Boqueria. El que calia era bondat i afició al treball, dues virtuts que a en Llorenç ningú no podia negar.»
Verament era bo i exercia com cal son ofici de carnisser; però, en sa mirada sornuda i son caminar feixuc de gavatx, semblava descobrir-se quelcom de salvatge que agradava poc a tothom, però sobre-
