Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/134

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


rodona com un turmell, a un pam del gran davantal que li cobria l'ample pit; sos braços arremangats fins al colze, molsuts i vellutats; la nervuda mà esquerra aferrada a sagnant cuixa de bou; la dreta picant, a un dit de l'altra, amb un gran tallant, tan segura i destra que ni es podia pensar en el perill horrorós de la mutilació. I, després, ¿la netedat de tota aquella taula? L'esponja mullada passava pel marbre com una llengua curiosa; les carns, penjades a redós dels draps blancs, lluïen com els grans gerros d'àgata que ella fregava cada dia; les eines eren d'acer cebat; les balances, d'or. En fi, ¿qui no sap que, per la condícia només, en Llorenç no s'entenia de feina, venent dos quartos més car per terça?
 D'altra banda, encara que eixut, no era desagradós en parlar: fins, de tant en tant, tenia acudits que la feien riure, candideses que la sorprenien tendrament. I una cosa li descobrí que, si de cop l'espantà, després, ben mirat, veié que li esqueia molt: un geni prompte i tossut: volia la seva. Però, fins en aquests casos, no gastava gaires paraules, no solia cridar, perquè, recordant la Boqueria, deia que l'escàndol fa dona.
 —Un home sense geni no sé què sembla — deia ella.—El perill fóra que el tingués dolent, un mal geni seguit, carronya; però ell, tan enemic de l'escàndol, és de bon aconduir. I, que quan calgui tregui una mica de foc, ja convé. Massa estic avesada a creure: no tindrà pas gaires ocasions d'esbravar-se amb mi. Després, jo ja tinc la meva mònita: ja l'aniré coneixent, ja l'aniré pastant. —