Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/136

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


de sos atractius, que li dolía perdre. Venint-hi estranyes, venint-hi noies, potser de poc més a menys, com tantes en corren amb les ungles amagades, es posava en perill que li esgarriessin aquell marit exemplar. Amb greu de son cor, somià alguns dies amb arrencar-lo d'aquella acasió de pecar. Però, com que estimava tant son marit, volia trobar-li, en tot cas, descansat ofici. I el temps passava, i l'amor creixent feia que, com Bertoldo, que no trobava arbre bo per a penjar-se, no trobés l'Anneta col·locació prou bona per a en Llorenç.
 Però les pors de l'Anneta eren ben bé manies de dona gelosa: a en Llorenç no li dava per aquí. Sa escorxa, doble i dura, no deixava transparentar el gran foc que servava dins per a l'Anneta, a qui estimava com ho feia tot ell, com un salvatge. Aquella era l'única dona en qui havia pensat fins aleshores, i els seus aires no eren de pensar en cap més.
 Però semblà perillar sota un altre concepte. En venir l'hivern, l'Anneta notà que allargava molt l'estada al cafè; i, esbrinat el motiu, resultà que s'aficionava al joc de dames. Una petita observació que li féu l'Anneta el va fer sortir de fogó:
 —No tinguis por: no em jugaré un xavo teu. ¿En què passaré el temps? ¿Per ventura és tan gran mal, disputar-se un parell de rals amb un amic?
 — L'Anneta callà, el deixà fer: sens dubte per tossuderia, es passà unes quantes tardes enteres jugant; però ell mateix deixà, sense esforç, aquell petit vici quan ella li regalà el primer fill. En Llorenç, aquell