Des d'aquell dia en Llorenç fou un altre home: la pau d'aquell matrimoni s'aguantava per un fil. El marit volia eixir cada vespre tot sol, repetint a cada pas que ell era amo de sos actes. No trobant fórmula prou justa per a negar-se a dur el llibre, s'hi negava de fet abandonant-lo cada dia més. En canvi, no cessava de rondar per la botiga entre les noies, i (cosa més alarmant encara) pels corredors i fogons de les planxes. Al cap de pocs dies ja sospitaren les fadrines per qui. La Ramona estava més moixa que abans, però venia més ben pentinada, més endreçadeta, amb collarets o cintes al coll, no es treia en tot el dia les estretes botines dels peus, i, sense adonar-se'n, tenia, de tant en tant, certs moviments tan peresosos que cridaren l'atenció.
Quina nyonya, noia! — Es que em fa mal el coll de tenir-lo tan ajupit.—
I no es podia contenir. En deixar la planxa, inflant tot el pit, tirava el cap enrera, estava una estona fent-lo rodar sobre el clatell, com una gata, i llançava al mirall uns esguards plens de llanguiment.
