Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/144

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


S'hauria dit que sos ulls, a mig badar, miraven endins, on guardava voluptuoses imatges.
 Sense comunicar-se llurs recels, ses amigues es posaren a l'aguait. Idees d'altres temps havien madurat en el cervell de la Ramona: calia veure a l'escalfor de quin sol. El cor ja els ho deia, però no gosaven creure-ho. Des d'aquell moment les relacions d'en Llorenç i la Ramona foren perseguides per la més tafanera vigilància. Ell no podia dir paraula que no s'espremés en secret dins de cada cervell; i, com que en Llorenç volia fer l'home, procurava dir-ne de doble intenció. Ni ell ni ella no daven un pas que no fos seguit de prop. A la fi, no gaire tard, hi caigueren; dins del mirall atraparen a la Ramona una d'aquelles mirades d'enamorat que no s'assemblen a cap més mirada. Un somrís de satisfacció il·luminà tots els rostres dels espietes. Llavors els moviments de la Ramona quedaren més deslligats. I aquell mateix vespre, mentre dava el gas, tres fadrines, perquè no en cabien més a la porta de la rebotiga, la veieren, entre les fosquedats del recó, recolzada en els braços d'en Llorenç, conversar-hi a cau d'orella. Però aquell mateix vespre l'Anneta li feia el compte, i, al peu del carrer, li donava ordre, també a cau d'orella, de no tomar més a la casa, mentre en Llorenç entrava i sortia traient les ventalles.
 L'Anneta donà l'ordre amb una prudència que no li valgué, puix, quan totes les treballadores havien eixit, se li presentà en Llorenç traient foc pels ulls, amenaçant-la d'anar-se'n ell i tot si no la tomava a admetre.