Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/15

d'acabar, això! s'ha d'acabar! El cop ha de venir!—
 En Serrallonga, amb tot i ésser de Vilaniu, que és poble de cridaners, solia parlar baix. Però el cas és que, exaltant-se, en aquell moment anava aixecant la veu fins a un punt que, dats els temps, ratllava en la imprudència, i més tractant-se del que es tractava i estant com estàvem voltats de gent desconeguda. Per això l'Armengol i jo començàvem ja a penedir-nos d'haver-lo anat punxant, i miràvem recelosos quina cara hi posaven els veïns més pròxims, que eren els qui, en mig del rum-rum de les converses de la sala, molt més plena de gent que abans, podien millor pescar el que deia el nostre amic. En aquestes, heus aquí que el rum-rum creix amb un uníson estrany, que totes les mirades convergeixen a l'entrada, i que, de cop, el soroll para en sec. Mirem: el comandant de Mossos, alt, gros, fornit, amb l'aire més pacífic del món, com d'home que va a prendre cafè on millor li plau, apareix a l'entrada de la sala, vestint, com sempre, son auster uniforme blau turquí amb la botonada d'argent. L'home no titubeja: se'n ve a la taula del mig. Però, encara no ha pres la cadira pel llistó alt del respatller, que tampoc no titubegem els de la taula: com obeint a una consigna misteriosa, tots ens aixequem a una. Ell que es queda parat, dret, mirant a tots cantons amb esguard interrogant, ple de sorpresa; però veu que, a mesura que sa mirada va viatjant, van aixecant-se tots els que topen amb ella. llavors l'home ho entén tot, i s'asseu en actitud de retar el públic.