Eren les cinc quan saltà del llit. El dia ja clarejava. A sa claror, es rentà i s'assegué davant del mirall per pentinar-se. La idea de perdó no l'abandonava. «En Llorenç es presentaría, i havia de trobar-la transformada, exemplar. El contrast de sa conducta l'avergonyiria, i, com que no era dolent, es convertiria ben aviat.»
Es mirà a l'espill, i veié sos ulls enribetats de vermell de tant plorar. Es trobà lletja, despullada de seduccions, i es proposà recobrar-les: era dona. «La primera cosa fer el cor fort, asserenar-se.» La voluntat obeí, i s'asserenà. «Després refrescar-se la cara, esborrar, costés el que costés, l'empremta d'aquella nit d'insomni i de dolor que tant la desfigurava.» Per primera volta a la vida s'arruixà l'aigua amb la de Colònia, s'omplí la cara de polvos d'arròs, aprofitant els que li servien per al nen. Però son plet fou en pentinar-se: provà fins a tres pentinats, i encara no quedà contenta del darrer sinó a mitges. Remenà tots els llaços, la petita col·lecció de ses joies, i sols pensant que fóra massa vist, i impropi d'un dia feiner, pogué
