Aconsolat el nen, el farcell donat a la minyona, l'Anneta, amb el fill al braç perquè no l'hi arrabassés son marit, contemplà per darrera volta, a través de les llàgrimes, sa cambra nuvial, el niu de sos amors, el llit on havia pensat morir, on havia dat la vida a aquell ésser avui ja desvalgut. I, fent un sobtat esforç per asserenar-se, baixà resoltament.
Animada potser perquè ja veia la fi de son esforç, trobà encara veu sencera per a cridar son marit, de qui no sabia separar-se sense que besés son fill.
Veient que no responia, avançà vers la botiga tement noves violències, esperant trobar-lo al peu de la porta, la clau a la butxaca, barrant-li el pas. S'havia errat: la botiga era solitària; la cau, al pany. — És que no vol veure'ns—pensà. I, amb greu del cor, donà un tomb a la clau. Però la veu de son marit, cridant-la amb un to de prec que condolia, la féu tornar enrera.
Aquella veu venia de la cuina. Les cames se li segaren; un pressentiment vague, però horrible, li lligà el cor. Instintivament donà el nen a la criadeta, i
