Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/165

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


entrà a la cuina, una peça petita, baixa de sostre, ocupada pels fogons de l'ofici i de la casa, l'aigüera, l'escorredora, prestatges i la taula del servei; de manera que dues persones no podien remenar-s'hi. Per una reixa que dava al celobert hi entrava una claror cendrosa.
 Sota aquella reixa, mig desmaiat en una cadira, hi havia son marit, un braç cavalcant en l'obertura de la brusa, l'altre penjant de gairell, com son cap. No es movia, no deia res. L'Anneta, enlluernada per la clapa de claror de la finestra, sols el veia a contrallum, com una ombra confusa. El silenci l'alarmà, i, oblidant tots sos determinis, s'hi acosta. Veu que té tancats els ulls, groga la cara. Ja no repara a tocar-lo: una suor freda banyava sos polsos.
 — Llorenç! Llorenç! què has fet? —
 Ell badà els ulls, i, signant amb el cap l'aigüera amb aire desmaiat mormolà:
 — No et pegaré més: no em deixis. —
 Per un miracle de Déu l'Anneta no caigué a terra sense sentits. Sobre el marbre de l'aigüera es dessagnava una mà sola, separada del cos. Una petita destral al costat, salpicada de sang, encara fumava. ¡Era l'expiació d'un salvatge! la mà de la bufetada!