Volen agafar el nostre amic, i es mou, allà on som, un terrabastall de crits, xiulets i amenaces, que es confon amb el que arma la majoria del públic en veure el comandant de Mossos eixir triomfalment de baix per entre la gernació que li barra el pas d'entrada.
— Covards! —crida encara en Serrallonga, que no l'ha perdut de vista i li rebat el bastó amb tota fúria.—Agafeu-me'l o mateu-lo!
—Mateu-lo! mateu-lo!—repeteixen diverses veus inútilment.
—¡Eh! ¡Basta, basta ya! —sento que crida al costat meu un sergent de civils com una torre, allargant a son torn el braç cap al nostre amic, i a mi desllorigant-me les costelles amb la premsada del seu cos.
— ¡Eh! ¡Fuera, fuera!—cridem tots els del voltant.
—No! Per què? —exclama en Serrallonga en veure agitar-se pels aires aquelles mans i entenent que van per ell;— per què? Pas a la Guàrdia civil! ¡Si em vol agafar, que m'agafi! Aquí em té!
—No, no, no!—fan mil veus.
—Que sí, dic! que sí! Tots ens ho mereixem per gallines! Sargento, aquí em té: agafi'm!—afegí encara, presentant el pit com un valent, i empenyent, a son tom, cap a ell, per escurçar la distància que l'en separava.
D'aquella feta, va anar en Serrallonga a parar a la històrica torre de la Ciutadella. Però ell estava tan engrescat amb el paper de màrtir que allí representava, que no sabia ni explicar-se el natural neguit amb què son pare, don Ignasi, vingut de Vilaniu en
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/17
Aquesta pàgina ha estat validada.
