Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/18

un tancar i obrir d'ulls, anava i tomava de Madrid, posant en joc les poques influències que es deixaven vèncer, per treure aquell xicot de la presó.
 Nosaltres l'anàvem a veure quasi cada tarda, i sempre el trobàvem radiant, contentíssim de sa sort, i disposat a fer-nos sentir, amb aires de commiseració, les excel·lències del captiveri per a qui sap odiar la tirania com ell l'odiava. Allí, dintre d'aquella masmorra de pedra florida per la humitat, que sols rebia rajolins de claror per una sagetera altíssima i de cinc pams de gruix, ell es malmetia els ulls, de si prou lluscos, escrivint amb llapis, i en trossets de paper que nosaltres li donàvem aprofitant distraccions dels sentinelles, proclames, versos i articles revolucionaris, que l'endemà ens passava per la reixeta a fi que els féssim publicar. Alegres com érem, l'Armengol i jo ens divertíem amb la lectura d'aquelles exageracions puerils. Ni un moment no se'ns va ocórrer de prendre-les formalment i dur-les a cap redacció. Però, per no arrencar al pres el consol que la il·lusió li dava, li dèiem el contrari, fent-li creure que tot es publicava, més o menys clandestinament, i que movia molt soroll. De primer, això sol l'omplia de goig; després, ja es va exclamar dient:
 — ¡Llàstima que, per miraments deguts (encara que no els demani) al cipaio d'escarceller, s'hagin de publicar sense la meva firma! ¡Quin altre prestigi no tindrien, gi el poble sabés que surten d'aquest calabosso! que són del venjador de les víctimes dels Mossos de l'Esquadra!—