Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/179

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ment de progrés tota cosa nova, sinó tota cosa bona.
 Ja no dic ara el que passava per l'enteniment del bon forner. «Mai, mai no ho hauria somiat! ¡Estava rodejat de savis molt més grans que el doctor Andreu!… ¡I qui els havia aplegat, qui els obsequiava i en rebia elogis, era en Miquelet! El seu fill, Senyor, el seu fill!»
 Una vaga esperança d'ésser conegut entre aquells senyors tan il·lustrats llampeguejà per l'esperit d'en Daniel. Aquell espectacle de barreja i confraternitat entre persones que ell veia amb els ulls d'una il·lusió daurada el transportaven a l'esfera dels entusiasmes més candorosos. Remembrà la sentència del doctor Andreu, i mai no la veié tan justa com aleshores. Tots els veïns del seu poble li semblaren dignes de la major compassió. «Viure a Barcelona era viure.» Allò que havia vist de dia, el que veia ara, era un somni que convidava a fer-ne una realitat perpètua. «Estava resolt: a ses velleses s'havia de fer barceloní.» Li entrà l'afany de viure entre persones, i, sentint-se com superior a si mateix, volgué brindar.
 El Rumbós, que era a l'altre cap de taula, dissimulà amb estudiat somrís el temor que sou pare fes alguna atzagaiada. Totes les veus callaren; tots els ulls cercaren, per sobre les estovalles, un punt en què fixar-se. Aquest silenci desconcertà el nou orador ja abans que desclogués els llavis; però el compromís era contret, el cor volia parlar.
 — Senyors — digué, per fi, en Daniel: —estic molt agraït… però molt… i… brindo per la salut de