Les impressions abans descrites, i la sort que en Miquelet estava fent, engendraren en en Daniel el desig de llogar el forn i traslladar-se a Barcelona a passar els darrers anys de sa vida. Prou havia treballat, ja, perquè ningú pogués criticar que cap a ses velleses es lliurés al descans. Els cabals li ho permetien, i, de més a més, son fill li oferia, de bon grat, plat a taula i un bon llit.
Amb tals propòsits, se'n tomà en Daniel al poble on tants anys havia viscut feliç. Si no hi hagués arribat amb la ferma resolució de deixar-lo, potser l'hauria acabat de resoldre el trist desencant que sofrí en petjar novament aquells carrers.
Era a la tardor, i el nostre home hi arribava ja de vespre.
Els que sols han vist els pobles a l'estiu, no poden judicar de la tristor que desperten a entrada d'hivern, i de com aquesta tristor creix quan el sol s'és amagat darrera les muntanyes.
La primera oreneta que s'allunya és, per als pobles, la precursora de la soledat i la quietud. Darrera d'ella
