Una vetlla en Daniel entrà molt content: havia topat un conterrani seu i parlat llargament amb ell del poble. Era la primera vegada, fora de les poques que eixia amb son fill, que havia passejat per Barcelona parlant. Aquell mutisme en mig de la multitud era una de les coses que més el posaven de mal humor. Recordava que en el seu poble tothom el saludava, i no podia avenir-se a travessar per entre mils i mils persones com ombra indiferent. Per això, en mig del soroll confós de la multitud, en Daniel hi trobava un silenci glacial molt més trist que el de la quietud i la soledat. Per això, a voltes, les cames se l'emportaven instintivament a indrets solitaris; i, un dia que en Miquelet se n'estranyà, son pare li respongué que el moviment l'entristia, que el centre de Barcelona li produïa l'efecte d'un cementiri on els morts es passegessin.
Son conterrani trobà en Daniel decaigut, molt més blanc de cabells i «com si s'hagués escurçat o s'hagués posat calces de creixença». Observà també que mentre li parlava de Barcelona quasi no escoltava, i que en canvi s'entretenia molt a remembrar
