son poble, a preguntar per tothom, a informar-se de tot el que hi havia passat d'ençà de sa marxa, deixant caure alguna llàgrima sobre les noves dels morts o naixements que aquell li comunicava. Aquestes observacions van ésser comentades en el poble, i atribuïdes a desavinença entre pare i fill per uns, a un principi de feridura per altres.
A la nit en Daniel somià son poble. Es veié, de primer, a si mateix passejant amb la Roser, la seva dona, pel cementiri cobert d'herbam barrejat amb roselles i campanetes blaves que s'entortolligaven en les poques creus que hi havia; veié després un cel molt negrós, en el qual una munió d'estrelles titil·laven sense parar; i, de la pròpia manera que havia passat de la claror del sol a plena nit sense crepuscle, es trobà, també sense saber com, dins de casa, en cos de camisa i amb la pala a la mà, davant d'un forn encès com un segment del sol. Sa llum, escapant-se per la boca, queia sobre l'enrajolat en forma pareguda a la del cercle lluminós d'una llanterna màgica; i, al mig d'ella, en Daniel veia l'ombra de sa pròpia figura escurçant-se o allargant-se a mercè de l'inquiet reflex de les flames i escarnint monstruosament les contorsions que ell amb la pala feia. Mentrestant, el pa, dins el forn, s'inflava i s'estovava com llavor dins bona terra. Poc després esdevenia de color d'or, i calia veure maniobrar en Daniel per muntar-lo a la pala i atreure-se'l en mig del riu de flames que li disputava la presa.
En arribar aquí, un xiscle mig ofegat trencà la solemne quietud del dormitori. En Daniel es tombà
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/193
Aquesta pàgina ha estat validada.
