Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/196

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

la visual, on els rails convergien com els talls d'una llança que es perdia dins el vel morat de la distància. Allí clavà sos ulls, desitjós de traspassar el límit de l'horitzó; i, encisat, sens dubte, per una atracció secreta, va asseure's al caire mateix del vall o desmunt que formava la via.
 El sol anava enfonsant-se per l'aiguavés de Vallvidrera oposat a la ciutat; el caseriu de Pedralbes, Sarrià i Sant Gervasi era engolit per una boira cendrosa; i l'ombra gegantina del serrat envaïa solemnement tot el pla, ensems que la nuvolada mudava i ennegria, cada volta més, sos virolats colors. El mateix vall de la via anava enfosquint-se per moments, mentre en son fons els rails prenien la lluïssor de l'aigua a la dubtosa llum de la celístia.
 L'esguard d'en Daniel lliscava per damunt d'ells com el d'un desterrat per sobre el riu que va a parar a sa llunyana pàtria. El pobre home plorava. No sabia explicar-se com, el camí que un dia li havia ofert tants plaers, podia avui entristir-lo tant. Justificava una volta més la veritat del poeta: l'espectacle el porta l'espectador dins d'ell mateix.
 Tot d'una en Daniel s'alçà i prengué resolt el camí de la perruqueria amb el semblant animat com de feia molt temps no havia tingut.
 —Gràcies a Déu que us veig content! —digué son fill.—Sembleu tot un altre! ¿A què es deu aquesta sobtada alegria?
 — Crec que m'he endevinat el mal, i penso posar-hi cura. M'enyoro: demà me'n tomaré a casa.