Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/197

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 — Pare! no us torneu boig? ¿Enyorar-se a Barcelona el veí d'un poblet? ¿No recordeu l'efecte que us va causar l'arribar-hi, venint d'aquí?
 — Aleshores això em semblava un cel, i ara em sembla un cementiri.
 —Espereu sisquera l'estiu. ¿Que per ventura us manca alguna cosa?
 —Em manca tot i no em manca res: vés-ho a entendre. Sóc arbre vell que un malentès ha transplantat. Si em quedo aquí em moriré de tristesa. Deixa'm tomar a casa meva i no ho prenguis a mal. T'agraeixo tot el que has fet per mi, t'ho estimo molt... però me n'he de tomar a casa.... ¿Qué hi faré, pobre de mi, si m'enyoro... m'enyoro i...
 — En arribar aquí, en Daniel plorava, i en una estreta de mà a son fill va encloure cent protestes d'agraïment i totes les altres raons en què es basava sa resolució.
 En Miquelet comprengué l'estat de son pare, i el matí següent l'acompanyà fins al carril.
 Era ja tard. L'alegria és una saba que, si es perd a certa edat, ja no es recobra. En Daniel l'havia perduda per sempre; i, si en retornar a la seva terra pogué per un instant creure-la reconquerida, aviat en tocà el desengany.
 Ell ho havia dit: era un arbre vell transplantat. I l'arbre vell, un cop arrencat, és inútil replantar-lo en el lloc primitiu: ja mai més no farà brotada.
 ¿Per què tractar de pintar-vos ara el pobre forner altra volta al seu poble, fora de la casa i del forn que