Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/202

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


catedràtics havien estat potser tres jutges destinats a condemnar-me a l'exili en què em trobava. Els diaris de la capital em portaven el ressò de mil veus estimades a les quals jo no podia respondre; i quan, després d'abrusar l'esperit en llur lectura o en la d'algun llibre benvolgut, sortia de casa desitjant inflamar algun altre esperit, trobava sols la fredor gelada de l'ignorant satisfet o de l'encaparrat jugador d'ofici.
 Com altre Faust que es deleix per ésser feliç a tot preu, jo mirava esverat a tots cantons per si descobria la petjada d'una sort propícia. Malgrat que em pesés l'exercici sobtat de ma professió, l'hauria emprès amb gust, no hagués estat sinó per distreure'm d'aquell avorriment; però ningú no creia prudent fiar-me encara la sort dels seus interessos, i el meu despatx restava ignorant tot secret que no fos el de mon contingut dolor.
 Mos pares, d'altra part, no podien mesurar el que valien els meus esforços ni comprendre l'abast de la meva desventura. No havia vist el món sinó per un forat, és cert; però ells encara l'havien vist menys. Contents de llur sort, acostumats a la tranquil·litat impertorbable d'aquella vida rutinària, no aspiraven a res més, ni podien comprendre el que jo enyorava. Jo havia contemplat amb amor el remorós onejar d'una mar sempre variable, i ells sentien sols la poesia de la immutable quietud d'un llac.
 —Espera't — em deien : — ja en vindrà, de gent. Els primers passos sempre són difícils: després… tindràs més feina que tots els altres advocats de la vila. —